Cupidity - Kismet Diner Subtitulado - Cornetto México

Aqui us el deixo per desitjar-vos un molt bon Nadal i un 2014 ple dels meus millors desitjos!

Catalunya un nou estat d'Europa?

Sembla mentida com passa el temps, més d'un any des de la darrera publicació, i em pregunto, però que no han passat coses que valguessin la pena explicar des d'aquest petit bloc, en tot aquest temps? Oi tant que n'han passat i un munt!!

El #11s2012 Catalunya es va posar a l'ull del món, amb una de les manifestacions més nombroses que hi hagut mai a Europa i sense incidents que aviat és dit.
La independència va ser el somni de molts dels nostres avis i besavis, somnis que es varen esfumar a l'any 39.
Passejant pel món del twitter em vaig trobar amb una piulada, d'@aleixsalvans, que deia: No he estat mai creient, però el dia de la independència aniré al cementiri, a dir al meu avi que finalment ho hem aconseguit.

Acte seguit un munt de piulades li deien que el dia que s'aconsegueixi, també pensaran en tots aquells que ho varen somniar, que varen lluitar per aconseguir-ho i que avui no hi són.

Bombers de Girona

 

El català....

Aquests dies, amb tot l'enrenou del català, m'ha vingut al cap un record que feia temps que tenia a l'oblit, no sé quants anys devia tenir, eren els meus primers anys a les "monges", i tot just havíem après a llegir.

A Roda, després de l'escola, uns dies, anàvem a la biblioteca popular d'amagat, no és que ens hi col·léssim a fer malifetes, no, i ara! Anàvem a aprendre català. Si si heu llegit bé, d'amagat. A l'escola encara no es podia ensenyar, (en Franco vivia) i a casa trobo que amb un gran encert i certa gosadia, ens hi varen apuntar.

I enfilàvem les escales de la bibilioteca, era tot un secret el que hi anàvem a fer, sobretot deia la meva mare: "no ho digueu a ningú, que us ensenyen català. I si algú us demana on aneu, dieu que a fer els deures!".

I apreníem català amb el Faristol...

Jo, per lo petita que devia ser no devia entendre massa res de tota aquella clandestinitat, però encara recordo aquella sensació d'estar fent una cosa d'amagat, a unes hores intempestives, (no crec que fossin més de les set de la tarda), de compartir un secret amb els companys que hi anàvem.

També podíem haver cridat: CATALÀ A L'ATAC!

Raksha Bandhan

Enmig de la més caòtica circulació, on els animals es barrejen amb les persones, i on tot el que tingui rodes s'aprofita i va a vessar, ja sigui moto, bicicleta, tuc tuc o autobus, on els sentits de circulació són només un senyal de trànsit per fer bonic,

un munt de parades on venen les pulseres de la festa del "Raksha bandhan" o llaços de protecció, festa en que es cel·lebra l'amor i protecció entre germans. Tradicionalment els germans es regalen "rakhis", pulseres que simbolitzen l'amor mutu i la promesa de protecció, la germana lliga un "rakhi" al germà en el que li demana protecció i li promet que resarà perquè tingui una llarga vida, a canvi ell li promet que cuidarà d'ella.

Índia 2011

Robar l'ànima.

L'altre dia a l'autobús, hi havia un senyor assegut al davant amb una "megasupercàmara" fent fotos a la gent. El que primer era curiositat es va convertir en un petit sentiment d'incomoditat, "què deu fotografiar?", fins i tot vaig començar a patir per si li dirien alguna cosa, si algú l'increparia per fer fotos, hi havia una senyora asseguda que se'l començava a mirar malament, la gent al sentir el soroll de la càmara es giraven i es començaven a violentar una mica.

Vaig arribar a la meva parada, premo l'stop i em diu, perdona que pots tornar a prémer el botó? I jo: mmm bé si, clar... i em comenta que fotografia mans. No vàrem parlar més, vaig baixar tot mirant-me les ungles de les meves mans.

Hi ha una llegenda que diu que algunes tribus aborigenes no deixaven que els exploradors els fessin fotos, perquè creien que aquella màquina diabòlica els robava l'ànima.

Aquest estiu n'hem fet un fotimer (per variar), de paisatges, avis, nens, monjos budistes de totes les edats, gent al camp treballant.

Un munt de gent estranya que guardaré en el meu àlbum i en els meus records, fotos fetes, robades, intentant captar aquell gest, aquell somriure, aquell moment que t'ha cridat l'atenció.

I em sembla fantàstic i no em sembla estrany, tot i que intentes fer-les d'amagat.

Però pensant potser a ells si, que els incomoda, que no els agrada.

De fet a mi no m'agradaria gens ni mica formar part dels àlbums de records de turistes desconeguts.

Bhutan 2011.

Bhutan

El regne dels mil verds,

dels milers de pregàries al vent,

i sobretot dels somriures....

Happiness per càpita

El PIB és un barem econòmic que s'utilitza per conèixer la riquesa d'un país i el seu nivell de benestar. Existeix un país a la falda de l'Himàlaia amb un original modus de mesurar el benestar dels seus habitants. Aquest país és Bhutan i aquest concepte tan original és la FELICITAT INTERIOR BRUTA (FIB). Aquest concepte medeix el benestar psicològic dels habitants del país "Del Drac del trò", basant-se en el seu accés a l'assistència sanitària, la conservació dels recursos naturals del país o el temps que estan amb la seva familia... que senzill.

El PIB agonitza, l'atur creix, com creixen les retellades, temps de crisi, d'indignats, de bonus, de dèficit, de deute...

Veient tot aquest panorama, marxem al Bhutan. Si ara mateix em mesuressin el meu FIB.... Bones vacances!

DREAD DROP

Tot fent servir el "Dread drop" terme provinent de l'espionatge, i que es refereix a un espai on dues persones intercanvien missatges secrets sense haver-se de trobar", l'artista alemany Aram Bartholi, ha reinventat aquest terme.

Es tracta de "penjar" per ciutats llapissos USB, encastats al ciment de parets i facilitar l'intercanvi anònim de fitxers. De moment n'hi ha quasi tres-cents llapis de memòria escampats pel món, un a Barcelona, prop de l'Auditori, tinc curiositat per veure quina informació guarda. Llegint aquestes notícies m'adono que com evoluciona tot! Fa uns anys era impensable poder guardar tanta informació en un aparell tan minúscul, i menys ja intercanviar-la, ara està a l'abast de tothom.

Si els escrivans tan gelosos del seu treball aixequessin el cap...!!!!!

Tot és relatiu...

Tot és relatiu (estiu 2010)

Quina olor

Llegint La Contra de la Vanguardia d'avui, l'entrevista que li fan a un perfumista Jimmy Boyd, he recordat un comentari que ja vaig deixar per aqui, sobre els olors, i els records que t'evoquen. Es veu que està demostrat que un 75% de les nostres emocions es vinculen a olors, el teu cervell reté el 35% del que hem olorat, el 5% del que hem vist i només el 2% d'allò escoltat, i que la cara d'una persona es recorda 15 anys, la seva olor, per sempre.