Si, m'agrada en Peter Pan, i no per això crec que tingui la síndrome de Peter Pan, m'he esgarrifat al veure els síntomes que presenta qui pateix dita síndrome, no sóc inmadura, ni narcicista, ni tinc por a fer-me gran... (bé potser si una mica). Hi ha qui li agrada Spiderman, o Super Man, Capitán Trueno... o qualsevol heroi de ficció.
Sempre m'ha fet gràcia en Peter Pan, ja de petita. Tenia un conte inmés o a mi m'ho semblava, amb uns dibuixos preciosos. I quan jugàvem a les golfes de casa jo volia ser Peter Pan, i no la campaneta ni la Wendy... ni els nens perduts, a vegades ho aconseguia, primer perquè era casa meva; d'altres no, el fet de ser una nena.. rosseta i ulls blaus, feia que sempre acabés sent la Wendy.
Jo dec patir la síndrome de Wendy, jaja, i si la Núria la meva amiga llegís això ho entendria, jo sempre era la "prota" de les obres a l'escola. No diré qui feia de Niebla, si si (el gos de la Heidi). Heu adivinat qui era la Clara???
1 comentaris:
Quant sents enveja d'aquells que es mantenen en forma, que pot ser no tenen tantes obligacions, ni depenen de ningum per fer el ue vulguin amb el seu temps, els anomenes " Peter Pans ". Crec que es una manera de intentar dferenciar el que altres son i que tu no podras ser mai.
Per altre banda, m'encanta ser dels anomenats " Peter Pan ".
Publica un comentari a l'entrada