Avui al migdia he anat a l'aereoport a buscar els meus pares.
M'agraden els aereoports, (sobretot quan marxo de vacances), m'agrada veure arribar la gent i els que els esperen! És tan curiosa la gent i tan emocionant les rebudes que es fan. Tots concentrats mirant l'automatisme de la porta cada cop que s'obria...aixecant el cap per veure si aquells que es belluguen al fons de la porta són alguns dels teus.
M'agraden els retrobaments, no els comiats, no suporto quan hi deixo algú que marxa per un temps llarg, o quan és a mi a qui deixen, em queda el cor encongit encongit.
M'he fixat en la gent, entre ells un noi moníssim amagant una rosa a l'esquena esperant algú. Una familia de peruans esperant amb candeletes a la mare i una germana que arribaven després de 6 anys de no veure's, (m'ho han explicat mentre esperava) han inmortalitzat en video l'arribada, m'he fixat en la cara del marit quan ha vist la seva dóna, i movent els llavis en veu baixa xiuxiuejant li ha dit: te quiero mujer. S'han fos en una abraçada llarguíssima, tots banyats en un mar de llàgrimes. M'hagués abraçat a ells, cosa que no hagués entès ma mare que venia al darrera!!
2 comentaris:
Esperem no veurat marxar mai, pero si sempre arrivar.
Perque tot el que tens de façana o tens de bon cor, i aixo ens fa falta.
Ohhhhhhhhhhhhhhhhh nena, segur que també m'hi abraço jo i tot. 6 anys !!! mare de déu :O
jejeje @ la mare martix ;) i el pare ? més impactat que la mare :D
Publica un comentari a l'entrada