La meva vida? Un puzzle.
Si, un puzzle, un trecaclosques gegant, ple de peces. Sempre m'han agradat i he tingut certa facilitat per fer-los.
Seguint unes pautes, primer el marc, després es tracta d'organització, triar colors, formes estranyes que quadren de seguida, i apa anar fent. El passat? Totes les peces que vas col·locant. El present? La que tens als dits, potser és fàcil i encaixa de seguida, d'altres formen grupets que saps més o menys on van però encara no saps ben bé com col·locar-les. De cop en trobes una que és definitiva, i que fa que aquell trosset quadri, encaixi, i avances i et sents bé. També n'hi ha de les refutudes, les mires i remires, t'encalles, les gires i regires, les mires d'encaixar però no "hi ha tu tia", i les apartes, ja ho probaràs, ja l'encaixaràs, i de cop un dia penses i aquella peça.. on era? ... aquella estranyota, i la trobes i encaixa. El futur? Tota la resta de peces més o menys distribuides, esteses al teu davant, que aniran quadrant de mica en mica, sempre acaba quadrant, bé sempre??? Si no en perds alguna... que també passa.
Amb el resultat següent: Totalment equilibrada, sóc un 50% masculina un 50% femenina...., les meves habilitats femenines, com les habilitats verbals, es troben compensades amb les masculines, com la capacitat de visió espacial,..., Conclusió: Us puc explicar amb una fluïdesa verbal fantàstica, on es troba un determinat lloc en un mapa. 
Les tristors.... avui no toca!
