Tovalló de paper...

Un anunci ressaltava la capacitat que tenim de fer negocis i plasmar projectes en un tovalló de paper. Tot i que potser sembla que siguin coses fetes de qualsevol manera, improvisades i aquells maniàtics del perfeccionisme es deuen horroritzar quan ho veuen, qui no havia demanat un bolígraf a un cambrer per escriure un telefon o una adreça en un tovalló de paper, quan la tecnologia no estava al nostre abast.; o potser hi ha qui guarda encara un autògraf robat a la seva actriu o futbolista preferit en un tovalló de paper?

Tinc uns amics que guarden l'inici de la seva relació en un post-it, i ara es casen el 15 d'agost... qui diu que les petites coses no són importants?

Es veu que és la setmana de l'amistat

Es veu que és la setmana de l'amistat, o això corre per la xarxa... i sino ho és a mi m'ha agradat...

He aprés que les amistats és poden comptar amb els dits d'una má, prefereixo poques però verdaderes.... i les que tinc les estimo i les vull conservar.

He après que ningú no és perfecte... fins que t'enamores.

He après que lavida es dura... però jo ho sóc més!

He après que les oportunitats no es perden mai...

les que tu deixes escapar les aprofita un altre.

He après que quan sembres rancúnia i amargura...

la felicitat se'n va a un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules...

perquè demà potser me les hauré d'empassar.

He après que un somriure és un mètode econòmic...

per millorar el teu aspecte.

He après que no puc escollir com em sento...

però sempre hi puc fer alguna cosa.

He après que quan un nadó t'agafa el dit amb la seva maneta...

et té enganxat a la vida.

He après que tots volen viure al cim de la muntanya...

però tota la felicitat esdevé mentre hi puges.

He après que cal gaudir del viatge...

i no pensar només en la meta.

He après que és millor donar consells només en dues circumstàncies...

quan són demanats i quan en depèn la vida.

Feliç setmana de l'amistat, o no!

Dir-te: Només Felicitats!

Adonar-me que en fas 27... em fa adonar dels que tinc jo!!!

I tot i que tenim diferències, i que poster no ets la meva "preferida", jeje, sempre seràs la primera, a qui vaig anar a veure eixint de neixer, escapant-me a l'hora del pati de Sant Miquel, la que totes les infermeres deien lo "maca que eres", a qui no li sortien els cabells.. la que vaig vigilar de petita als estius, intentant fer-te dormir a les tres de la tarda, preparant-te el berenar, galetes, fruita... tot al "turmix"!

Quan comences a tenir tants records es adonem de lo grans que ens anem fent.. i tu també eh!!

Per tot: MOLTES FELICITATS!!!

Calculadora

Una de les moltes tonteries que he rebut al correu:

"LA CALCULADORA DEL AMOR".

El Doctor Amor dice..Bienvenid@ a la calculadora del amor!.

Introduce tu nombre completo y el de tu actual o posible pareja, pulsa el signo 'igual' y

te daré los resultados.

Una que avui tenia molta feina però poques ganes de fer-la, he començat a introduir noms i veure'n el resultat. Amb resultats diria que curiosos...

Resultados de Compatibilidad: 99 %
Esta relación puede ser un éxito rotundo!, con poner un poco de cada parte todo irá sobre ruedas y sereis muy felices.

O sigui que aviat em veureu anunciant la Nespresso amb ell! Jajaja.. Vinga a passar l'estona...

Aladin

En Sergi Pàmies en el seu article a La Vanguardia no ho podia descriure millor....

llegiu-lo val molt la pena...

Només us diré que acaba així: "Ayer, en un estadio caluroso en todos los sentidos, este equipo increíble volvió a robarnos el corazón. Por lo que a mí respecta, no hace falta que nos lo devuelvan. El mío se lo regalo".

Coses que fan ràbia (I part)

Hi ha coses normals, quotidianes, que fan ràbia, molta ràbia, em mata de ràbia, com a mínim a mi... Hi ha gent conformista, hi ha gent torra-collons i gent tiquis-miquis.. dec ser d'aquestes... i segur que jo també faig coses que fan ràbia a la gent... però avui rabio jo!

Em fa ràbia estar esperant un ascensor i que arribi un espavilat i premi el botó per cridar-lo, i no un cop, dos o tres, com si tu no en sabessis i el seu dit tingués mega-poders i fos més especial que el teu, i te'l mires i li dius: "ja l'he demanat", i et mira i contesta, "com que estàs aqui parada"... i que vol.. que em teletransporti!!!!

Fa ràbia que estiguis al bus o al cine i que la persona que tinguis al darrera, vagi donant copets al teu seient amb el peu, prou fluixets com per què et faci vergonya dir res. Que potser et volen dir alguna cosa en morse?

Fan ràbia les iaies al super, que amb l'excusa que només porten un parell de coses es volen colar, elles que tenen tot el dia i poca feina... uf les iaies ja en parlarem d'aquest comando de la SWAT!

Deu ser que és dilluns....

(...continuarà!)

Una mica d'ànims i ...

... i una mica de propaganda.

SOM UN

"Siempre seremos 4"?

Fa uns dies comentàvem si llegia l'horòscop del diari, i si ho faig. Però també llegeixo les necrològiques, no tinc esperit morbós ni macabre, m'hi vaig acostumar en un despatx on havia estat, el titular portava herències i era diguem... deformació professional.

Potser no ho faig cada dia, però hi ha un dia al mes que sí, que me les miro, cada dia 14 ho faig... i sempre està allà enquadrada.... Avui dia 14 he obert La Vanguardia buscant-le i m'ha sorprès no trobar-la ... i per un moment he pensat ostres que ha passat? On és?

MANUEL MARTÍNEZ CALDERÓN

i a sota, sempre resa, (i mai més ben dit):

SIEMPRE SEREMOS CUATRO.

Ja pensava que els altres tres no hi eren, que s'han oblidat, que ja no paguen..., potser han traspassat? Però no... Al començar a llegir el diari, i a la pàgina 5, A TOTA PÀGINA!, surt l'esquela a tota pàgina.... aquí la teniu:

Com s'ha de celebrar?

Aquest matí a la tertúlia de Rac1, algú ha apuntat la idea que no cal anar a Canaletes cada cop que es guanyi alguna cosa. No hi estic d'acord!

La gent celebra les seves alegries on i quan vol, només faltaria. I si els culés tenim la mania d'anar a Canaletes.. doncs mira... és el que hi ha.

Ahir al vespre tot sortint de casa d'uns amics a veure el futbol, anava cap a casa per Gran Via, i em va fer molta gràcia veure un matrimoni d'uns 60 "i pico" a un dels laterals de Gran Via. A aquella hora no hi havia massa gent a peu, el Sr. portava la bufanda blaugrana, primer vaig pensar, "mira que macus.. venen de veure el partit i se'n van a casa, tot esperant per creuar". Però al posar-se el semàfor verd l'única que va travessar vaig ser jo. Ells estaven pendents dels cotxes que passaven tot fent sonar els claxons, entonant el nas de barraca, onejant les banderes, els seguien uns metres fins que havien passat, aixecant els dits, aplaudint o cridant tot fent el ventilador amb la seva bufanda. TOTHOM HO CELEBRA ON VOL, O NO?

Ritual de congelació....

El ritual de congelació: És una mena de tallafocs en contra-encisos, la finalitat, neutralitzar els encisos d'algú que ens vulgui fer mal.

Tenia una companya de pis que havia congelat algun nom, l'altra dia uns amics culés, abans del partit em suggerien de congelar al Madrid...

I sí sí... així ho vaig fer. Al Madrid li acompanya dos noms més... que millor que es quedin glaçats.

Ara mirava a internet el "Ritual de la congelació", i m'ha fet por.

Es veu que és molt fort tot i ser extremadament senzill, i que només s'ha de fer servir quan es conegui amb absoluta certesa qui és la persona que et vol mal, ja que si t'equivoques cauran sobre teu les efectes de la Llei de Tres.

M'he acollonit i he buscat la llei de Tres, és una llei còsmica, que vindria a dir: "Tot aquell que em fa mal, rebrà a canvi tres cops el mal que em va fer. Qui em faci bé, rebrà tres cops el bé que em va fer. Igualment, tot aquell mal que jo faci a algú, i tot bé, ho rebré tres cops".

S'agafa un paper en blanc i escrius el nom complet de la persona que et fa patir. Dobles el paper en forma de vano i el poses en un recipient que es pugui tapar. Al damunt si tira sal, mostassa en pols i pebre negra en gra. S'afegeix aigua fins a dalt i es tapa el pot. I apa al congelador! On s'hi deixa tot el temps que calgui, fins que vagi remetent el mal, quan la normalitat torni, treus el potet i deixes que es fongui el gel. Ho tiraràs tot dins una bossa, ho lligues tres cops, i ho llences lo més lluny de casa. Quan ho facis, no miris enrere i allunya't depressa.

La web on ho he mirat, acaba dient: "Esta magia es muy poderosa y que sólo debe ser usada cuando ya hayaís agotado todos vuestros recursos".

El meu ritual només és un paper en blanc amb tres noms escrits, sense pebre, mostassa, aigua ni sal ni res.... o sigui que no hauré de buscar el contenidor més lluny de casa per desfer el ritual, i demà a les 0.00h de la nit, el trauré... no fos cas que la Llei del Tres caigués com un llamp sobre el meu cap. Per Tutatis!

SOMRIURES....

Som un pou de contrastos, a vegades ens

falta un pam de cara

per poder

lluir tot el

nostre somriure.

Avui molta gent

en llueix un, o sis...!

Les tristors.... avui no toca!

Hi havia una vegada...

Ens hauríen d'explicar de petits, que els contes no sempre tenen un final feliç,

de vegades no tenen ni final, d'altres el tenen i és totalment inesperat.

Els prínceps blaus es tornen gripaus verds, els llops es mengen a les caputxetes,

a les ventafocs se'ls espatlla la carrossa, en cigronet no porta molles de pa a la butxaca....

@>---->---->---------

HI HA UN DIA MILLOR??

PS22

Per aquests temps que corren ... una recomenació. (Bons dies de festa!)

Xocolata....

Tot i que les rajoles de xocolata m'agraden més amb llet....

No hi ha color, oi?

Contar amb els dits.

És el que tenen els dinars "multiculturals", o el que és igual, quan s'ajunten en una mateixa taula, una japonesa, uns francesos, un brasilo-japonès i uns catalans, les converses són enriquidores. Com conteu vosaltres amb els dits? Els sistemes de fer-ho són diferents, els japonesos ho fan així: Nosaltres ho fem així més o menys aíxí:

(tot i que jo el 3 no el faig així). Com el feu el número 3??? (Ara us veig… mirant-vos la mà… jaja) Un dels nois del dinar, ens va explicar que quan va estar a l'Amazones acompanyant un equip japonès de televisió, els va demanar als indis que li ensenyessin a contar amb els dits. Els indis amb els cinc dits de la mà en tenen prou, per ells tot el que sobrepassa 5 ja és un pilot, un munt de coses… Amb cinc en tenen més que prou. Ens compliquem la vida amb més capacitat, més GB, Megabytes, partícules alfa i beta…. billions…. millonèssimes de mílimetres….quan hi ha gent que amb 5...

El camí de la memòria

La memòria històrica, o la necessitat de conèixer el passat més recent.

Dissabte tot anant al camp, a veure el derbi, vaig tenir el plaer de poder xerrar amb un senyor del meu poble.

Ell és un dels de la lleva del biberó, amb 14 anys fora de casa, a la batalla de l'Ebre, set anys de penúries, de presó, de treballs forçats, de fam, fred, traicions dels mateixos veïns, de camps de concentració.

FOTO ROBERT CAPA

El camí de la memòria és feixuc i tortuós, i més quan topa de vegades amb aquells que tenen l'obsessió d'esborrar-lo o tergiversar-lo. Recuperar-la és també recuperar la veu dels absents, la dignitat i el reconeixement dels fets.

Grisos, foscos, negres....

Avui a la sortida del metro m'he vist envoltada d'un grup d'indis, no era una rúa de carnestoltes, ni els nens de la guarderia que anaven disfressats... eren una colla de ciutadans de l'Índia, per un moment m'he vist al bellmig d'una pel·lícula de Bollywood, i he pensat: "Ara se'm posaran a cantar i ballar....", però no pas, només era un grup de turistes.

Al passar pel seu costat, el dia m'ha semblat més assoleiat, el cel blau intens, el sol més calent...

Diuen que segons la manera de vestir reflexem el nostre estat d'ànim, veient el que tenia al voltant, tots anàvem vestits tan uniformats...grisos, negres, marró fosc, que m'ha entristit una mica.

Segons diuen, si vesteixes de vermell, et deixaràs portar per impulsos, ferà el caràcter més vital i enèrgic, podries sentir-te molt cansat al final del dia, accelera el pols i la tensió de la sang. Si és taronja, et sentiràs eloqüent i graciós@. I el groc, associat a la inteligècia, la rapidesa mental.

Potser perquè ja es comença a sentir que a poc a poc arriba el bon temps, els aparadors es vesteixen de color, i ja tinc ganes de penjar l'abric. El meu armari m'ha semblat trist, plè de negres, grisos, i marró fosc...

Què estaveu fent quan....

Hi ha moments, quan succeeix alguna cosa, un fet traumàtic, destacat, important, que els associem al que estàvem fent. Aquest matí en Basté recordava Sau, i comentaven que tots recordaven el que feien quan es va saber que Carles Sabater s'havia mort.

És curiós, recordo quan es va morir l'Elvis, era de colònies, a Santa Maria de Marlès, quan va morir en Fèlix Rodríguez de la Fuente, erem de "convivències" amb les monges a Gombreny, el 23-F a escola, a la sala de dalt, quan varen anunciar que Barcelona seria olímpica, al tren pujant cap a casa un divendres al migdia, escoltant-ho per ràdio... l'11-S, dinant al Mon-Bar, a Platja d'Aro...

Són aquells moments, en que sembla que per un instant el temps s'atura.

Per favor!!!!

Tinc tot això molt abandonat. Ho sé. Des que em passejo pel Feisbuc.. aquest bloc ja no és el que era. I la veritat és que ho sento molt, em sap greu. De fet ja no tinc la necessitat d'escriure cada dia, potser perque em passo el dia escrivint... i moooolt i no precisament sobre el què m'agrada.

Però clar si no em passegés pel Feisbuc no trobaria coses com aquestes:

No, no ho sóc.

Sense comentaris.