dimarts, 30 d’agost de 2011

Robar l'ànima.

L'altre dia a l'autobús, hi havia un senyor assegut al davant amb una "megasupercàmara" fent fotos a la gent. El que primer era curiositat es va convertir en un petit sentiment d'incomoditat, "què deu fotografiar?", fins i tot vaig començar a patir per si li dirien alguna cosa, si algú l'increparia per fer fotos, hi havia una senyora asseguda que se'l començava a mirar malament, la gent al sentir el soroll de la càmara es giraven i es començaven a violentar una mica.


Vaig arribar a la meva parada, premo l'stop i em diu, perdona que pots tornar a prémer el botó? I jo: mmm bé si, clar... i em comenta que fotografia mans. No vàrem parlar més, vaig baixar tot mirant-me les ungles de les meves mans.


Hi ha una llegenda que diu que algunes tribus aborigenes no deixaven que els exploradors els fessin fotos, perquè creien que aquella màquina diabòlica els robava l'ànima.


Aquest estiu n'hem fet un fotimer (per variar), de paisatges, avis, nens, monjos budistes de totes les edats, gent al camp treballant.


Un munt de gent estranya que guardaré en el meu àlbum i en els meus records, fotos fetes, robades, intentant captar aquell gest, aquell somriure, aquell moment que t'ha cridat l'atenció.




I em sembla fantàstic i no em sembla estrany, tot i que intentes fer-les d'amagat.



Però pensant potser a ells si, que els incomoda, que no els agrada.




De fet a mi no m'agradaria gens ni mica formar part dels àlbums de records de turistes desconeguts.


Bhutan 2011.

0 comentaris: