Setembre 1996. En algun lloc de l'Atlas (Marroc).M'agrada veure com la gent somriu. Tot i que quan veus gent somrient sola pel carrer, no ho trobem del tot normal i pensem, i aquest per què riu ara?
Tinc gravats un munt de somriures. Alguns, tot i fugicers, es deixen caçar en una foto.
De tots no sabria dir quin encapçala el "rànking" dels millors que recordo. Els somriures dels nens, em tenen el cor robat, solen ser nets i clars. N'hi ha de ràpids, de postissos, d'hipòcrites, de forçats, de "tontos", amb timidesa que moren just al sortir de la comissura dels llavis i aquells que et queden penjats tot el dia després d'una trobada agradable.
Però potser els que em queden gravats a la retina són els que van acompanyats de la brillantor dels ulls.
Hi ha gent a qui li brillen i somriuen els ulls quan somriu de debó.
Aquests són els que m'agraden i més si penso que puc ser la causant del somriure!
4 comentaris:
M'agrada aquesta foto perquè qui porta el nen a aupa sóc jo, quina pasada de nen em va enamorar...., ufff....quan de temps....
Ostres, molt maca la foto
A mi també m'agrada molt!!!!
Que boniccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccc!!!Jo en veig mil de somriures cada dia, són fantàstics...:). i espero veuren molts més, serà bona senyal? No supertyet?
Publica un comentari a l'entrada