En Leo, és brasiler, aquest estiu, m'explicà una història.Quan estava a Brasil, treballava en una torre petrolífera. Per la duresa de la feina, tenien cinc àpats diaris. Un company de feina en feia 12. Un dia, li va demanar perquè menjava tant? I ell li va contestar, que havia de matar tota la gana que havia passat.
De petit per anar a escola havia de caminar molts i molts quilòmetres, la seva mare, al matí quan marxava, li posava a la butxaca un grapat de farina i a l'altra una llaminadura (típica d'allà, i pel que vaig suposar, tipus regalèssia), aquell era el seu menjar.
Pel camí, quan trobava un bassal d'aigua, agafava un grapadet de farina, la mollava, i se la menjava. La llaminadura se la deixava per al final, per la tornada a casa...Som afortunats.
1 comentaris:
Ara estavem llegint en léo i jo el teu blog, feia molt que no el miravem. Si si, la vida allà és molt dura. Un petó i records de part dels dos. Demà ja tornem de Lanzarote.
Publica un comentari a l'entrada