Desconeguts cotidians

El comentari deixat per la Mabel, m'ha suggerit el post d'avui: Els desconeguts cotidians.

Tots som desconeguts cotidians , de vegades tan sols som gent anònima, que es belluga amunt i avall per la ciutat, fins que hi ha un detall que ens crida i desperta la curiositat, algun detall de la roba, un somriure, una veu estrident, o potser el dia a dia, el coincidir amb la mateixa hora al mateix lloc, al bus, al metro.

Durant uns 8 anys he agafat el mateix autobus, si fa no fa a la mateixa hora, i sempre m'hi trobava un senyor, de tan veure'l vaig acabar saludant-lo, (potser perquè els de poble ja les fem aquestes coses) primer aixecant una mica el cap i les celles, i un "hola, bona nit", després quan l'autobus tardava un xic més, ja era parlar del fred, de la calor, de la sequera...durant molt temps ens vàrem anar trobant, fins que va arribar un dia que va deixar d'agafar l'autobus, jo començava a patir, però no fa massa el vaig retrobar al carrer anava de bracet amb la seva senyora, s'havia jubilat i anaven a la coral d'adults de la parroquia. Em va fer gràcia.

Ara al canviar de feina i d'horari tinc els meus nous desconeguts cotidians, la noia del forn que aparca la moto, el noi que treu el gos, el senyor que compra l'Sport tot baixant cap el Metro, i que el dilluns li pots llegir un somriure si ha guanyat el Barça, la noia del metro a qui una mica més atropellen l'altre dia.... a qui per cert el proper dia li demanaré com està...o no. El que em falta ara és batejar-los, (cosa que també faig).