Creieu en la sort? Sou supersticiosos? Eviteu passar sota una escala oberta? No mireu un gat negre? Pablo Neruda deia que la "sort és el pretext dels fracassats", hi ha un proverbi japonès que diu, "existeix una porta per la qual pot entrar la bona sort, però la clau la tens tu"...
Ai la sort, diuen que la bona sort és de qui la busca, i si, potser hi ha part de veritat. Hi ha dies que t'aixeques girat i tot el dia vas girat.
Avui, semblava que n'havia de ser un d'aquests, ahir vaig abaixar el volum de l'aparell de música tot treient la pols, i aquest matí en Basté no m'ha despertat, girant-me es veu que he enviat el despertador a pastar fang i no ha sonat, i la tercera opció (si nois, ho necessito tot per despertar-me) el mòbil el vaig deixar carregant al menjador. conseqüència: a un 1/4 i cinc de 9 encara dormia...
No sé si ha estat el despertador biològic, però el cas és que m'he llevat corrents...tenint en compte que tardo uns 25 minuts arribar a la feina ja anava tard (i a sobre avui m'esperaven a les 9 en punt). Sort que em vaig dutxar ahir nit, el cafè ni l'he vist, m'he rentat la cara, arreglat i vestit, i quan anava a buscar el metro, just davant, un cotxe s'havia empotrat tot fent el revolt massa ràpid a l'entrada del metro, ningú ha pres mal. La noia a qui la guàrdia urbana estava atenent, no mostrava cap ferida, m'ha sorprès és la noia que em trobo a l'entrada del metro, quan la veig, depèn d'on la vegi sé que vaig bé de temps. Potser si m'hagués sonat el despertador a temps,.... Gràcies Àngel de la Guàrdia. Si si la sort existeix... compraré un número.
2 comentaris:
Marta, me ha gustado mucho tu texto de hoy. La sensación que uno tiene cuando le sucede algo parecido es muy especial... además, me lleva a otra reflexión, cuando hablas de la chica con la que te cruzas cada día y que te "sirve de referencia" para saber si vas bien de tiempo o no... a mi me pasa algo parecido, con algunas personas con las que me cruzo cada día, y seguro que a mucha más gente, posiblemente a ellos también. Es curioso que podemos estar años cruzándonos con alguien sin tener ni idea de quién es, a mi me pasa que a veces casi se me escapa un saludo o una sonrisa con estos "desconocidos cotidianos".
En fin, me voy a dormir, que mañana a la que se le pegarán las sábanas será a mi :-)
Mabel
Gracias Mabel.... un dá me referiré a los desconocidos cotidianos...
Publica un comentari a l'entrada